- M'avorreixen els debats identitaris.
Estic fart que ens venguin que la independència és la solució sense explicar-me el per què (em recorda als que diuen que Linux és la hòstia però que no saben dir-te ben bé en què t'ajudaria).
- M'avorreix la demagògia barata i el sil·logisme fals.
Del tipus: a la manifestació del dissabte es veien moltes estelades, això és perquè a Catalunya està creixent el sentiment nacionalista. O també: el dia 11 de setembre passat gairebé no es veien senyeres, tot eren estelades, alguna cosa està passant!
Què passa, que la manifestació aquesta representa millor el poble català que les eleccions?
- M'avorreixen els que busquen problemes sense aportar solucions.
La professora d'economia de la UB Elisenda Paluzié diu: la meva experiència docent m'ha demostrat que el jovent universitari està perdent facultats acadèmiques.
Si tanta experiència docent tens, Elisenda, tantes estàncies a l'estranger has fet i tanta cultura has adquirit, per què no comences per millorar la qualitat de les TEVES classes?
- M'avorreixen les contradiccions.
L'educació superior ha de ser un dret a l'abast de tothom, però hem de garantir-ne l'excel·lència.
Ho sento, l'excel·lència és a l'abast d'uns pocs, potser és que només aquests pocs han de poder accedir a l'educació superior...
- M'avorreixen les argumentacions capcioses.
Va i diuen: no veieu com n'és de compatible la independència amb la Europa sense fronteres? No veiem Letònia, Macedònia, Montenegro i Georgia?
Sí que les veig, i no m'agraden.
- M'avorreixen els discursos circulars.
La font dels nostres problemes és Madrid. Madrid és el dimoni, Satanàs, Lucifer. Sense Madrid estaríem millor. Madrid ens roba, ens saqueja i ens expropia.
Però què passa, que els catalans ho fem tot bé?
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
2 comentaris:
Avorriment. Aquí el cas no és si la independència és la solució a tot sinó si el model actaul és capaç de generar solucions al problema que tenim.
A Catalunya i els catalans fem tantes coses malament com arreu però la idea seria tindre el poder de decidir efectivament en que t'equivoques i com. I no tindre cap excusa. Per això sóc independtisme. Trobo que el país quedaria immediatament curat del victimisme.
La pregunta és: quin problema particular té Catalunya, el qual és tant especial que fa que la solució sigui la independència?
La immigració, l'atur, la vivenda, l'educació, etc. no són problemes únics de Catalunya.
Ara bé, és cert que el victimisme i les excuses s'acabarien...
Publica un comentari a l'entrada