dimecres, 19 de novembre de 2008

La parella

Què busquem a la parella? La mitja taronja? Un bon amic/ga? O un bon pare/mare?

Fent un símil tenístic, la parella ha de ser un "all-around player". No em val que sigui el primer de la seva promoció si no sap valorar les petites coses de la vida. Ja em direu, creieu que val la pena conversar amb la parella de si en Feyerabend exagerava o no en el seu "Contra el mètode" si després ell/a no té capacitat de ser un/a pare/mare responsable. Però tampoc us ajuntareu amb una persona sense cap educació ni ambicio, no?

Existeix aquella persona que cumpleix amb tots els requisits que vosaltres creieu necessaris? I dic "creieu" perquè no crec que ningú hagi de nosaltres sigui capaç d'haver pensat en el caràcter més idoni per cada una de les facetes de la vida en parella. Encara que fos així, jo us dic que no existeix. Però, és evident, tu (ni jo) tampoc els cumpleixes, oi que no?

Així, seguint amb el símil tenístic, la vostra parella ha de ser el "Rafa Nadal". No, no el Rafa en persona, recordeu que és un símil.

En Rafa no té el millor servei del circuit. No té ni el millor drive ni el millor revés. En Rafa és un volejador regular, ni molt menys és bo, i la pista ràpida se li resisteix. El tio està fort, és cert, però no és especialment agraciat. Sigui com sigui, és un crack (i no dic número 1 perquè li queden 4 dies abans en Federer ho torni a ser).

És un crack perquè sap el que sap fer i el que no sap fer, i intenta portar el joc cap al que sap fer, sense deixar de millorar allò que no sap fer tant bé. És un crack perquè lluita totes i cada una de les pilotes, amb el que aconsegueix guanyar punts que el millor tenista de la història (en Federer) creia guanyats. És un crack perquè sap on vol arribar i ho dòna tot per aquest objectiu. I sap que hi ha un tio millor que ell, però això no l'atura.

L'equilibri és el que porta a l'èxit a les parelles. Equilibri dins de la casa, però també fora de casa, on cadascún ha de poder tenir temps per fer altres coses més enllà d'estar junts tot el dia. Però tenir clar l'objectiu comú, i fer el que sigui per aquest objectiu, sacrificant coses i moments que mai pensaves que hauries de sacrificar. Intentant millorar les coses millorables de nosaltres (no tot és millorable, jo sóc un tossut i ho seré sempre). Acceptant de l'altre les coses que sabem que no podrà millorar, i intentar no demanar-li insistentment que, si us plau, les canvii.

Ajunteu-vos amb la persona que us pugui donar aquest equilibri, i alhora vosaltres li oferiu equilibri. No busqueu en "Federer", busqueu en "Rafa".

I no us deixeu enganyar. S'us presentaràn molts "Ivo Karlovic" que semblaràn "Federers" en un partit concret, però és només quan els hi entren tots els primers serveis. No els hi feu cas, i si us voleu assegurar feu-los treure un segon.

I seguiu amb en "Rafa". O busqueu-lo.

4 comentaris:

jude ha dit...

jeje,molt bo el teu símil. Espero que no estigui relacionat amb cap problema real de parella pel que estiguis passant,eh!I si ho és no et preocupis,pq tu ets tipus Nadal ;-).
Estic d'acord amb tu que l'equilibri es la clau.I sobretot, el no intentar canviar les coses que ja sabem que no es poden canviar de l'altre. Pero bé, això com tothom,ho he après després de uns quants fracassos..
Molta sort a tots en la vostra búsqueda de Nadals!

Nietz ha dit...

Per sort, també tinc un Nadal al meu costat.

Només és un post de confirmació/reflexió.

mars ha dit...

els partits són sempre difícils, però val la pena jugar-los. hi ha moments de la vida en què vols molts partits curts. altres en què vols partits llargs però acabes guanyant el partit massa ràpid. quan t'apropes als 30, la majoria busquen partits a 5 sets i uns pocs opten per penjar la raqueta.

jo crec que no s'ha de deixar mai de fer esport

Nietz ha dit...

excel·lent mars!