dilluns, 9 de maig de 2011

Devotion

En Diamantidis és un digníssim hereu de Papaloukas. Està al podi dels 3 millors bases de la primera dècada del segle XXI, juntament amb Sarunas Jasickevicius i el mateix Theodoros.

La final més justa hagués estat Panathinaikos-Barça, perquè sens dubte Madrid i Montepaschi no han demostrat nivell per a disputar la Final Four. Una llàstima, sobretot perquè tenia entrades que vaig haver de malvendre...

Avui mateix, s'ha confirmat la desfeta de LA, per quasi 40 punts i amb la sèrie 4-0. Sincerament, difícilment es veuen a la NBA partits de la intensitat del Maccabi-Panathinaikos d'avui, però sobretot amb propostes de basket diferents i interessants a la vegada.

El pick&roll central de Diamantidis no el sap defensar el 99% dels jugadors NBA (recordeu com USA va perdre una semifinal del mundial contra Grècia, oi?). Cap equip NBA té la riquesa tàctica que vèiem a cada sacada de fons de la final (i de bona part del Top 16).

L'NBA és espectacle, físic i una mica de tècnica; però de fonaments, intel·ligència i control se'n veu poc. Vosaltres escolliu. Jo em quedo amb l'Euroleague.

2 comentaris:

surroca ha dit...

la nba es consumeix i agrada a tot el món, el bàsquet europeu s'està convertint en un reducte de freaks i intel·lectuals. les audiències fan por. els equips sense les caixes fan pena. i les situacions institucionals d'eruoliga i l'acb s'assemblen als problemes tribals de fa milenis.
podem seguir fent l'orgullós davant la nba o ens podem imaginar què faria un equip europeu allà (pitjor que els cavs) i perquè allà veuen bàsquet i aquí no.
unificació de regles, en favor de la nba, ja.

Nietz ha dit...

Amic surroca,

Segurament tinguis raó en cadascuna de les paraules que dius.

Però també estic segur que seguiràs llegint els teus llibres freaks i intel·lectuals.

Hem de decidir si volem salvar la frikada, o si ho convertim tot en una novel·la de Michael Crichton.